Cop d’estat institucional, i molt més, és clar

La cursa per veure qui la diu més grossa està disputada. El reducte sectari s’omple la boca i saliva englotint diaris que parlen de l’actualitat catalana. Aquí mirem d’aturar els cops, però ningú no acaba de picar prou fort sobre la taula.

L’impresentable ministre d’Afers Exteriors espanyol, José García-Margallo, ha declarat recentment que si es convoca la consulta d’autodeterminació que demanen la gran majoria de catalans serà un “cop d’estat institucional” i recorreran al Tribunal Constitucional per aplicar el que l’òrgan hagi sentenciat.

García-Margallo i els seus ens estan ensenyant a ignorar de bon grat els seus desitjos colonials, les seves ridícules amenaces i, per suposat, els seus manipulats i impotents òrgans de poder. Són molts els atacs i ja no donem l’abast per respondre’ls tots, és per això que cal ignorar-los i no perdre més temps a contestar absurditats com les seves o les de l’il·luminat José Ignacio Wert, ministre d’Educació espanyol.

Aquest últim ara pretén convertir el català en una llengua optativa a l’ESO. Paciència Rigau, paciència màrtirs i defensors de la preuada immersió lingüística. No cal perdre el nostre temps, aquests inútils no van callar-nos ni governant en dictadura.

Últimament, de Madrid només vénen tonteries, estan perdent el poc respecte que els teníem. Centrem els esforços a compactar aliances internes entre partits catalans per tal de construir ponts amb la comunitat internacional. Espanya ha perdut la seva oportunitat.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Fins al final

Molts érem els que vèiem el president de la Generalitat i dubtàvem si acabaria fent el pas. Sabíem que extraoficialment era independentista, però el partit no parlava clar, volia, però no podia.

El president i candidat de CiU a les eleccions, Artur Mas, va sortir de l’armari i, poc a poc, s’està convertint en el nostre esportista, en l’atleta que ens representa. La societat civil li ha donat el relleu i ara és ell qui tiba tot el poble cap on vam assenyalar el passat 11 de setembre.

Des de Sant Cugat del Vallès, Miravet, Vic, Manresa, Cardona, Cornellà, Berga, Tortosa... veiem com tot un poble s’encomana a un president que dia rere dia està escrivint la història del nostre país.

Mas ha assegurat que està disposat a “fer el camí fins al final mentre tingui el poble al costat”, i és per això que és tan important no defallir i no perdre l’ambició i il·lusió que la majoria dels catalans hem estat demostrant fins ara.

Cal fer costat al president, votant-lo o votant partits que obertament reconeguin que li donaran suport en aquest camí cap a la llibertat. Cal mirar endavant, amb il·lusió i amb un somriure callar la por. Ser ambiciosos i tenir sempre molt clar el que  ha dit el president Mas, “ningú podrà aturar la democràcia: ni els tribunals ni les constitucions”.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Ens diuen rates, i potser ho semblem

Són molts els insults que rebem els catalans. Sovint, els cavernícoles espanyolistes s’escalfen el cap per buscar aquella paraula, conducta o acció més ofenedora, aquella paraula màgica que els enervarà i els farà sentir més homes , més dignes, més patriotes espanyols.

Busquen paraules que facin mal i busquen reaccions que ens equiparin a les seves males pràctiques. Els independentistes però hem d’estar per sobre del joc brut de l’Espanya rància. Hem d’estar per sobre de tot això, som majoria, som constructius, hem d’anar units i ens ho hem de creure.

Porto dies caminant i veient que no hi ha cap comunitat de veïns sense  estelades als balcons. Que no hi ha cap desplaçament al tren on no senti una conversa sobre la viabilitat de la Catalunya independent... Estem guanyant la partida abans de jugar el partit però hem de seguir entrenant, hem de seguir treballant, convencent i preparant el terreny per un futur millor.

Que siguin ells, els que volen una Catalunya pobre i espanyola , els que perdin el temps buscant estratègies per enganyar i ofendre la dignitat dels catalans. Nosaltres mentre buscarem noves fórmules i seguirem fent allò que ens caracteritza; treballar i plantar cara a les adversitats.

Sí, potser sí que els independentistes tenim alguna semblança a les rates. Els feixistes no van tan errats.  No vivim a les clavegueres ni tenim la ràbia, però gràcies a Espanya, a les seves institucions i als seus polítics, ens estem multiplicant igual que ho fan les rates.

Article publicat el 2 de novembre al Diari de Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

Celebrar el 12 d'octubre

A casa sempre hem celebrat el 12 d'Octubre com una festivitat especial. És un dia festiu en què, com és habitual, la gent s'expressa com vol i aprofita per viure un dia diferent, sense feina o amb menys feina. Sempre hem celebrat el 12 d'Octubre, i no som espanyolistes ni res semblant. No, tampoc som ganduls, ni ens agrada aprofitar una festivitat forana per descansar o deixar de fer les nostres obligacions. Cada 12 d'octubre, el mateix dia que a prop alguns feixistes celebren el dia de la raça, nosaltres posem l'estelada al balcó i celebrem l'aniversari del pare.

Aquest any, més que mai, celebrem que fa 60 anys, i ho fem doblement contents, tot sabent que aquell que va néixer amb unes lleis que l'obligaven a dir-se Pedro ara es diu Pere i aviat serà tan lliure com un andorrà, un francès o un anglès.

Els de casa volem aprofitar aquestes ratlles per a felicitar el pare en aquests 60 anys tant ben portats, animar a la gent a treballar durant el dia de la hispanitat, perquè nosaltres avui celebrem un aniversari important però sense ell, avui, no tindríem res a celebrar.

Article publicat e EL PUNT AVUI el 9 d'octubre
Article publicat a LA VANGUARDIA el 10 d'octubre
Article publicat al setmanari TOT SANT CUGAT l'11 d'octubre
Article publicat a Directe!cat

Contra el missatge de la por

La por és una emoció que serveix per avisar d’un perill, per a preparar-se per a reaccionar en situacions adverses. Diuen que es pot sentir, escoltar, que pot generar problemes psicològics, que genera estrès... Res d’això descriu cap símptoma del que aquests dies fan els senyors del PP, de Ciutadans o de qualsevol altre racó marginal que menteix i procura el trencament dels somnis de la majoria del poble català.

De fora vingueren i de casa ens tragueren. Sí, de fora van arribar els atacs i els menyspreus i de casa ens tragueren per sortir al carrer i amb la pau i l’educació que ens caracteritza, organitzar-nos en el camí cap a la independència.

Els espanyols que vomiten mentides i bramen contra la nostra llibertat tenen por, por a la democràcia. La por s’encomana. S’olora, s’insinua. La podem veure de lluny, com s’acosta, com ataca i espanta els nostres avis, als nostres pensionistes, als aturats, als indecisos, ... als més vulnerables.

Ens cal criteri per poder destriar les millors conclusions. Tenim les eines a l’abast i només cal ordenar idees i valorar conceptes. El president Mas va demanar als catalans que facin cas omís a les amenaces i exerceixin el seu dret a vot “amb llibertat”, ja que “ningú pot utilitzar les armes per anar contra un poble que tria el seu futur democràticament”.

I més enllà de la por física, recordem que el capital no té sentiments, té interessos. Uns interessos econòmics que avui, més que mai, només podrem defensar des de Catalunya. Cal tenir-ho clar, quan abans millor, perquè a Espanya el PP i el PSOE ho tenen molt clar i ja fan, per exemple, un front comú contra el corredor Mediterrani.

Article publicat a Directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

Un PSC sense futur

El PSC està demostrant que és més sucursal que mai. L'essència catalana dels socialistes està desapareixent i cada dia és més evident que el partit representa només la massa obrera espanyola. Catalunya necessita un partit socialista català. Catalunya necessita partits, ideologies diferents que enriqueixin el país i ofereixin visions i opcions als ciutadans. De partits espanyolistes ja en tenim massa, i de demagogs, també.

El PSC està mentint cada cop que ofereix un míting i parla davant el seu electorat. No defensa els interessos dels catalans, només defensa els interessos d'aquelles persones que volen seguir el joc a una Espanya sorda, que no escolta l'evidència del progrés. Si us plau, socialistes que encara teniu seny, refundeu un partit socialista català. Tura, Geli, Maragall..., teniu prou líders per formar un bon equip, preparat, amb ganxo i, sobretot, amb vocació de servei al nostre país.

Montserrat Pujol i Lluís Feliu

Article publicat a El Punt AVUI, el diumenge 30 de Setembre
Article publicat a El Periódico de Catalunya el divendres 28 de Setembre
Article publicat a Directe!cat
Article publicat a La Vanguardia el dijous 27 de Setembre

Com passar de separatista a unionista en un tres i no res

Sempre ens havien cridat separatistes i sovint, qui ho deia assenyalant amb el dit, ho acompanyava de connotacions negatives, traspuant aquell odi espanyol que ha acabat per convertir-se en por.

Als nostres pares potser els cridaven “rojos” i més tard els perseguien els grisos a la universitat. Ells però van aprendre a viure en una realitat impròpia d’un país com el nostre, però  vist el passat recent dels seus pares  encara podien estar contents, caminaven sobre la terra que tants anys havien treballat.

Les generacions d’avui són del tot diferent. L’ambició i l’anhel de viure una normalitat que mai se’ns ha permès està assolint nivells d’exigència històrics. La Catalunya que volem no és la dels nostres avis, ni la dels nostres pares. Volem una Catalunya integrada al món, influent, treballadora, alegre i viva.

La nostra generació, amb la que assolirem l’Estat Propi, mai havia estat tant a prop de la independència. La demanda d’un pacte fiscal ha quedat enrere i la majoria de catalans ja tenen clar que el camí a seguir és el de l’Estat Propi, deixar de ser simbòlics per ser reals, per existir.

A les pròximes eleccions caldrà articular una candidatura unitària amb els que fins ara érem els “separatistes”, un terme del tot equivocat que demostra la visió paternal i egocèntrica d’Espanya.

Catalunya no se separa sinó que s’uneix al món. Les amenaces de les seves institucions, dels seus dirigents, tentacles cavernaris... ja no posen en perill la consecució de la independència, la seva Constitució i les seves lleis ja no són dignes de la nostra generació.

Article publicat a Directe!cat

Ara sí, és el moment

Vista la situació econòmica en la que vivim ja fa temps que moltes converses entre amics, familiars i coneguts acaben de la mateixa manera. Parlem de la crisi, de la feina i de tots els mals del país. Parlem del present, de les poques perspectives de futur i de les dificultats que tindrem d’ara  en endavant.

Les converses semblen entrar en un bucle i depenent d’on estiguis costa començar a parlar clar. Un cop es destapa la capsa dels trons però, s’obre una escletxa de llum i tots comprenen que sense espoli fiscal “un altre gall cantaria”, que diuen els veïns espanyols.

La manifestació de la Diada ha donat un cop d’efecte a l’evolució del nostre país. Ja no fa falta entrar en cap discurs identitari o en qui és més alt, més baix, més llarg o més curt. Ara, arribats en un punt on està en joc la supervivència de Catalunya i dels catalans és el moment de dir prou.

Dir prou a la baixada constant de pantalons, dir prou als intents inútils per encaixar en una societat que no ens vol tal com som, dir prou als insults, als menyspreus, a les desigualtats, a les mentides i atacs demagogs que contínuament estan propiciant alguns partits espanyolistes,  violents, pseudofranquistes i antidemòcrates.

La comunitat internacional ja s’ho ensuma, només cal veure la portada del “Financial Times” de fa uns dies, on reconeixia que l’independentisme és majoritari a Catalunya i que Madrid està “caminant sonàmbul cap a una crisi constitucional que pot conduir a la ruptura d’Espanya”.

Ara sí, és el moment d’establir més ponts amb Europa i el món. Ara sí, és el moment de trencar les cadenes que ens han imposat i viure la normalitat d’un Estat independent. Ja va passar a la URSS i passarà a Espanya, el “reino” s’esfondra i Catalunya serà la primera a saltar.

Article publicat el diumenge 16 de Setembre a EL PUNT AVUI
Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

Rescatats, Espoliats i Humiliats

Quan Catalunya retalla per tots costats i segueix finançant la desagraïda Espanya entrem en fallida i hem de demanar un rescat. Catalunya viu humiliada per un Estat que l’espolia constantment i l’assenyala amb el dit mentre la critica per voler seguir sent diferent.

L’Estat i les seves institucions miren de marginar la realitat de la nació catalana. Ofegant-la de forma miserable, estafant-la i trepitjant tot allò que tingui essència catalana, han aconseguit caure en el seu propi parany.

Actualment, a Catalunya, s’ha intensificat la marginació  d’aquell petit grup de persones que segueixen intentant viure en una Catalunya espanyola. Cap ciutadà de Catalunya, amb dos dits de front i sense tenir interessos obscurs, pot defensar ja continuar en aquesta trista realitat a la que ens condemna Espanya.

Sovint però, per adonar-se de la realitat cal prendre distància i analitzar els atacs i les respostes. És per això que un bon exercici és llegir la premsa internacional i adonar-se que actualment estem fent el ridícul.

El rotatiu anglès, “The Daily Telegraph” va publicar fa unes setmanes un article on reconeixia que Catalunya  pateix un espoli fiscal que penalitza a tots els catalans. Concretament deia que Catalunya  “s’ha vist obligada a demanar un rescat tot i que subvenciona la resta del país”.  El diari britànic creu que aquest fet és conseqüència de les “perversitats del sistema tributari d’Espanya” i un cop llegit l’article t’adones que no estan dient res que no sàpiga cap habitant del país.

El president Artur Mas ja ha advertit que Catalunya “es plantarà si Madrid intenta aprofitar els esdeveniments per fer retrocedir els poders” del país. És doncs , ara, amb la llista de greuges a una mà i amb les diferències  a l’altra, quan cal aixecar el cap orgullosos i dir adéu a Espanya.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a direte!cat

Aquest estiu no deixis de parlar

Per a molts s’apropen les vacances i tot i la crisi econòmica miraran de fer algun viatget o escapada. Són temps de relax, de reflexions tranquil·les, de contemplació, de canvis de rutines, llargues xerrades, discussions, esport...

A l’estiu la vida de milions de persones canvia i, arribant a aquelles dates tant esperades, s’alliberen de moltes obligacions. La feina del dia a dia queda enrere i tots tenen més temps per dedicar en un mateix, en família o amb els amics.

Sembla que quan estan a punt de començar vacances s’estiguin apropant a aquella vida que sempre han desitjat i just quan comencen les vacances, tots a córrer, a fer equipatges i marxar lluny, ben lluny.

És el cas de milers i milers de catalans que aprofitaran aquestes vacances per sortir del país en busca de noves emocions, de relax i d’exploracions. Alguns d’aquests aprofitaran per anar a Espanya a veure els seus familiars. Tornaran al poble a veure els cosins, a la iaia, potser als germans, als amics de la infantesa, etc, etc. I són aquests, els que viatjaran a pobles d’Espanya, als qui em dirigeixo en aquest article.

Perquè com molts catalans que eren espanyols per ignorància tenen l’oportunitat de parlar, de preguntar, de comparar i poc a poc anar-se adonant que la independència de Catalunya té molt de sentit pràctic. Els casos de Gerard Quintana o Montserrat Nebrera no són aïllats, cada dia hi ha més catalans que passen a defensar la independència veient-la com una opció més que possible per viure en una societat millor.

Els excessos d’Espanya contra Catalunya, referint-se a l’Estatut, a la Immersió Lingüística, als incompliments amb la Generalitat, a l’Espoli Fiscal, a les diferències entre Beques d’estudiants... no són res més que dades objectives que empenyen la nostra societat a voler defensar una Catalunya independent.

Alguns ja han fet el pas i han declarat que eren “espanyols per ignorància” però que amb les dades sobre la taula, amb les sentències contra l’Estatut i demés, cal fer el pas per defensar un “independentisme en positiu”.

És doncs aquest estiu, durant les vacances, un bon moment per parlar amb els cosins espanyols de les diferències que patim, de les injustícies i els maltractes propiciats pel govern espanyol. Després de parlar, de discutir, de comparar, el que passarà estarà a les vostres mans.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Qüestió de marques

A l’hora de promocionar un producte o un servei és molt important haver fet un complet estudi de mercat i fer les previsions necessàries per no morir en el intent.
Una marca mal sonant, un missatge incomplert o una mala relació poden fer que la nostra empresa, institució o projecte fracassi abans de poder demostrar la seva valia.

És per aquestes simples afirmacions  que el batlle de Barcelona ha decidit evitar la marca “Espanya”  a l’hora de promocionar el nostre territori arreu del món, ja que és una paraula, un concepte, una marca que internacionalment ja s’associa, com a mínim,  amb la crisi econòmica.

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, fa temps que ho té clar i està apostant per la marca Barcelona quan pretén captar nous inversors per a la capital catalana. Barcelona és sinònim d’èxit gràcies al millor equip de futbol del món, per ser la seu de tres de les millors escoles de negocis internacionals, per ser capital de la cultura, per ser  la veritable metròpoli cosmopolita del sud d’Europa, per ser tantes altres coses que sovint els de casa oblidem.

Fa unes setmanes, en un dels seus viatges, l’alcalde Trias escoltava com els empresaris xinesos evidenciaven l’anomalia constant que viu Barcelona al ser una de les ciutats més turístiques del món i encara, però,  estar connectada a la resta del planeta com una simple ciutat de segona.

Barcelona és la capital d’un país que anhela seguir creixent, que avalat per la majoria dels ajuntaments catalans acabarà volant lliure. I mentre Catalunya evoluciona i el concepte s’estén,  l’esgotada i decadent marca “Espanya” li fa de llast i pretén intoxicar la seva reputació. Per sort però, els xinesos ja ens observen i transmeten “la importància de poder venir a Barcelona sense haver de passar per Madrid”.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Empetitir-se, unir-se o morir

Els interessats ens em fem creus i els desinteressats es freguen les mans i somriuen agraïts. Uns ens posem les mans al cap i els altres seuen al sofà de casa, ens miren clofolls i segueixen somrient  mentre ens anem empetitint.
La realitat política del nostre país sovint fa plorar. No per les decisions i propostes molt sovint qüestionables sinó per la fractura constant que suposa el dia a dia. Alguns diran que és normal, que les ideologies guien partits i militants per diferents camins i això no hi ha qui ho pugui conciliar amb la diferencia.

Un partit d’esquerres és difícil de cohesionar amb un partit de dretes. Un partit ecologista amb un no ecologista, un comunista amb un de liberal... Però si ens abstraiem i analitzem l’evolució del nostre país ens adonarem que amb Espanya, els catalans no podrem aplicar polítiques de dreta, d’esquerra, socials, progressistes, liberals, ecologistes... morirem en el intent.

A Euskadi els interessos espanyolistes van saber unir dos partits de naturaleses diferents, a Catalunya en canvi, aquells qui tenen unes bases idèntiques – l’estima a una Catalunya lliure – treballen dividits i s’entesten en persistir en lluites fratricides.

La Catalunya del futur rau en la unitat, en el saber treballar plegats i tirar endavant,  deixant diferències enrere i construint el somni a base de conciliació, suport i sacrifici. La Catalunya Estat la podem construir entre tots però els partits tenen molt a perdre i no arrisquen, només obren postures quan Catalunya és víctima d’atacs i sacsejades importants.

Potser són les joventuts dels partits polítics catalanistes qui haurien de construir ponts i col·laborar plegades. La JNC, CUP, JERC, UNJ, Solidaritat, ICV poden canviar el destí de la nostra trista nació, els seus esforços per treballar plegats poden ser un precedent extensible a escala nacional.

Article publicat a Directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

A la feina, llibertat digital

El títol d’aquest article no fa referència a cap mitjà tendenciós ni a cap corrent d’extrema dreta, sinó a la llibertat de navegar per Internet des de la feina, lliurement, amb coneixement, amb significat i amb objectius pràctics, sempre professionals.

Les xarxes socials fa temps que han irromput amb molta força a l’entorn professional però avui dia encara hi ha moltes empreses que segueixen bloquejant el seu accés als treballadors. Moltes d’elles són empreses que fins i tot són presents en molts canals socials d’Internet, però a l’hora de la veritat només uns pocs privilegiats de l’empresa poden beneficiar-se de la seva informació.

Privar de xarxes socials a un treballador hauria de ser un doble delicte, ja sigui per censurar coneixement, com per no voler aprofitar tants rics i gratuïts recursos. Les xarxes socials, ben aplicades, poden permetre a l’empresari beneficis impensables, des de calcular la reputació de marca d’una empresa, preveure l’acollida d’un producte, rebre feedback directe del client, conèixer els treballadors...

Avui dia és preocupant que el 40% de les empreses amb connexió a Internet no disposin de pàgina web corporativa, o que un 4% d’aquestes empreses tampoc disposin de correu electrònic. Que només el 12,2% de les empreses realitzin vendes mitjançant el comerç electrònic... però amb aquestes dades sobre la taula es pot arribar a comprendre que encara hi hagi empresaris que censurin les xarxes socials als seus treballadors.

La fractura digital que fa uns anys tenia a veure només amb l’accés a Internet està mutant i la fractura es perllonga al mateix ritme que apareixen nous canals socials, noves aplicacions, programes, recursos digitals... Avui sembla que estar al dia de la revolució digital sigui una batalla personal èpica on només els afortunats que disposen de més temps lliure poden actualitzar-se i convertir-se en verdaders guardians del coneixement.

La comunicació 2.0 no té manuals d’acollida i evoluciona constantment. Vivim encara una revolució digital complexa però si es vol es pot resumir de moltes maneres i mirar de simplificar-la al màxim. Les xarxes socials són una important font d’informació que ben utilitzades poden millorar el rendiment de gairebé qualsevol departament. La clau és posar-se en bones mans, perdre la por i analitzar les necessitats de l’empresa.

Article publicat a Directe!cat
Artice publicat al TOT Sant Cugat

Emprendre a Sant Cugat

Per l’assessorament de l’ajuntament, per les empreses que hi ha i pel moviment que s’hi concentra, Sant Cugat és un bon paratge per emprendre.

La crisi econòmica global sacseja constantment els llocs de feina de milions de persones d’arreu del món i els joves són el segment de població més afectat, i els de Sant Cugat no se n’escapen. A principis de l’any 2012 la taxa d’atur juvenil en el món era de 75 milions, 4 milions més si ho comparem amb les xifres del 2007. L’Organització Internacional del Treball (OIT) va publicar un informe en el que deia que els joves d'entre 15 i 24 anys són el segment de població amb més possibilitats de romandre sense feina.

L’atur juvenil és i segueix essent un problema global. La OIT estima que 74,8 milions de joves viuen sense feina al voltant del món, i a l’Estat espanyol aquesta dada no és desorbitada, ja que la situació espanyola és més desoladora que la mundial. La taxa d’aturats menors de 25 anys, a l’Estat espanyol, és del 48,56%, el doble que la mitjana europea. Aquestes dades són una trista realitat que ningú silencia però que tampoc ningú aprofita per abanderar una renaixença del treball i l’emprenedoria.

Les dades són les dades pensaran molts. La situació no és local i canviar la tendència en destrucció de feina és gairebé impossible. Els joves actuals poden ser una generació perduda, oblidada pel pas dels anys, sense soroll, sense grans proeses ni esdeveniments ni reflexions. Els joves poden oblidar els seus somnis i construir-se una realitat ruïnosa, gris i sense èxit. Poden perdre sense haver començat a jugar, rendir-se sense haver lluitat, morir sense abans haver nascut.

Sí, aquest és un camí que molts joves escolliran o seguiran sense haver-se plantejat res. És una opció, sí, però segur que no és la sortida que cal. El treball està allà fora i si realment no ho està, caldrà crear-lo. Els joves actuals hauran de girar la truita, passar de l'haver pogut ser una generació perduda, a ser la generació que va tirar endavant, que va progressar en mig d’un clima hostil on les dificultats eren exagerades i injustes. Està només en les mans dels joves voler i poder construir un futur millor. Sempre hi haurà dificultats, cops de colze i obstacles a esquivar, però ningú pot perdre sense abans haver jugat. Si ets jove i no tens feina pren-te el teu temps, tanca els ulls, agafa aire i surt a construir el teu projecte professional.

Article publicat a directe!cat
Article publicat al TOT Sant Cugat

Amistats perilloses

Perilloses pel mal negoci i mal servei que s’està fent al país. Perilloses per la mala collita que poden portar d’aquí a uns anys. Perilloses per la infecció espanyolista que poden produir.  Per la incongruència d’unes accions i decisions, pel poc rèdit que se’n pot treure, en definitiva, perilloses per jugar amb foc en un bosc sec i en temps de molta sequera.

La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, té una clara estratègia i la segueix al peu de la lletra. Primer havia de riure totes les gràcies del govern i aprofitar qualsevol mirada o rialla per fer-se una fotografia. Després, anar endurint el seu discurs de forma progressiva, influint en alguna decisió del govern i dissimuladament anar gratant vots d’algun descontent d’UDC,  de Ciutadans o el PSC.

Camacho però, no comptava amb la pujada de to sobiranista de CDC. Per a molts sectors el president Artur Mas ja fa temps que hauria d’haver “tallat amb els mal rotllos” i encetar el camí directe cap a Itaca. El poble està preparat i Catalunya ho necessita. Però  el català és pacient i no li esgarrifa esperar a que en Mas hi camini convençut, encara que a poc a poc.

Els immigrants espanyols que van venir a Catalunya i no van integrar-se, o el que és el mateix, el PP català, ha treballant de valent per influir en la nostra política. La situació econòmica però no ha permès que el colonitzador segueixi mamant i aquí, a la sucursal del Partido Popular, ja no saben com despotricar de la realitat.

El govern català no votarà el pressupostos espanyols si no incorporen el deute pendent. Així de clar ha estat més d’una vegada el president Mas i així de senzill és començar a entendre que les coses de casa qui millor les pot defensar són els de casa.

Les amistats perilloses de CiU poden ser molt perjudicials per al país però rectificar és de savis i si es fa a temps encara podrem conrear i trobar brots verds. A Catalunya, un pacte nacional entre ERC, Solidaritat i CiU encara  és possible.

Article publicat a directe!cat
Article publicat a Intocable Digital

Sant Cugat responsabilitza Espanya de la pujada de preus del transport

El ple municipal de Sant Cugat va donar suport a una moció d’ICV de rebuig a l’increment de tarifes de l’Auditoria del Transport Metropolità (ATM) i va culpar a l’Estat espanyol per ser el responsable de la pujada dels preus.

La moció proposava a l’ATM que ofereixi una targeta anual T-Any que “permeti promoure el transport públic com a millor aposta per la mobilitat sostenible, segura i equitativa”, al mateix temps que assenyalava a l’Estat com a responsable de la pujada del preu dels bitllets a causa de la reducció de les aportacions que aquests fan.

Com és habitual, el PP ha estat l’única formació que ha anat a contracorrent i s’ha abstingut en votar a favor d’una moció que, entre altres coses, proposa un descompte per als menors de 25 anys i un preu reduït per a una nova targeta T-Any, vàlida per 6 zones. Fa temps que les decisions del PP són preocupants. Mentre arreu dels Països Catalans intenten silenciar un idioma imposant la seva visió unicolor, al costat de casa segueixen prenent decisions antinatura.

Com un ciutadà que viu a Catalunya pot estar en contra d’una moció en contra de la pujada de preus del transport públic?, qui pot estar en contra del pacte fiscal?, qui pot anar en contra de la independència si aquesta ens garanteix la supervivència com a poble?, qui no vol viure millor, amb més serveis i de més qualitat? El PP a Catalunya no té sentit. La sucursal espanyolista ha esdevingut colònia i el funcionari espanyolista s’ha oblidat d’on viu, d’on paga els impostos i d’on pot beneficiar-se d’uns serveis públics, ara escassos.

Mentre els partits espanyolistes posen pals a les rodes per a que Catalunya surti endavant i es desprengui del llast espanyol, hi ha gent que treballa per trencar cadenes i volar, volar ben alt sostinguts per l’ambició de ser un dia reconeguts internacionalment.

El Cercle Català de Negocis i una diputada flamenca van exposar fa uns dies que tant Flandes com Catalunya podrien ser, respectivament, el 4rt i el 5è Estats més rics d’Europa. Daphné Dumery, diputada de Nova Aliança de Flandes, va comentar que gràcies a gestionar la pròpia identitat, Flandes, “se’n surt millor de la crisi que Valònia”, i el seu atur és avui del 6% enfront del 17% que pateix Valònia.

El Cercle Català de Negocis va recordar que “amb l’estat propi a Catalunya tindrem un atur inferior al 17%, un nivell d’exportacions del 60% del PIB i esdevindrem el 4rt Estat més ric d’Europa”.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a directe!cat

Vila d’Abadal i la futura Unió Democràtica de Catalunya

El batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal suma prous avals per disputar la direcció d’Unió Democràtica a Josep Antoni Duran i Lleida.

A Catalunya es respiren aires de canvi i és inevitable que UDC noti la sacsejada. El sobiranisme ha entrat a Unió per una escletxa, no se la pogut parar i inevitablement es fa fort dins la formació.

Vila d’Abadal ha admès que ja té els avals necessaris per a presentar-se a la secretaria general d’Unió Democràtica. El partit necessita una cara nova, més propera i sobirana. Que no visqui tant fora de casa i que ambicioni parlar de tu a tu amb la veïna Espanya.

Per la seva banda, Duran ha afirmat que “no serà cap obstacle” per a la independència tot i assegurar que no s’ha llegit el manifest de Vila d’Abadal.

Potser Duran ha passat massa temps fora i no ha vist que s’hi coïa a Catalunya, o fins hi tot dins el seu partit. Potser ha jugat massa a solucionar els problemes de Madrid i ha treballat massa en l’intent d’encaixar Catalunya dins Espanya.

Sigui el que sigui Unió Democràtica ha de moure fitxa i aviat escollirà el seu representant. L’ex president Jordi Pujol ha sabut veure que el camí a seguir és el de l’autodeterminació. Seguirà UDC el camí esbossat pel sempre president o tancarà els ulls i es desentendrà de la  transició nacional?

Article publicat a El Punt Avui
Article publicat a Intocable Digital
Article publicat a directe!cat

Joves independentistes, uniu-vos

De què serveix defensar ideologies d’esquerra o dreta quan ja no hi ha recursos per fer política? Per què persistir en la diferència i mal viure el present quan podem posar remei al nostre futur?

Fa poques setmanes, al Teatre de La Unió de Sant Cugat, es va organitzar una taula rodona amb algunes agrupacions juvenils de la ciutat i es va parlar de diferents visions per assolir l’estat propi.

L’Assemblea de Joves, les Joventuts d’Esquerra Republicana, les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i les Joventuts de Solidaritat Catalana van promocionar-se, van explicar les seves diferències però també van evidenciar les similituds de tots els projectes independentistes.

Saben, tots ells, que la unió fa la força i que només sumant s’arribarà a la victòria. Que calen fets i menys furgar en la diferència o en els errors passats. Que cal mirar endavant, més enllà de l’horitzó, sense por i amb ganes d’arribar allà on mai abans s’hi ha arribat. Seguir caminant, córrer i no mirar enrere, trepitjant fort, amb el cap alt i treballant per construir veritables ponts d’entesa.

La independència arribarà quan les sigles quedin enrere i la voluntat per a dibuixar un futur millor sigui el principal objectiu. Si a la pròxima taula rodona hi és present tot el catalanisme, amb qui és ara però també amb els companys del PSC i ICV, per exemple, l’Estat Propi serà ja una autèntica realitat que res ni ningú podrà evitar.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

Econòmicament trepitjats

No puc dir res que el lector no sàpiga, la situació és crítica i tots caminem pel carrer com si res. Catalunya té un 3,75% de dèficit, els petits comerciants tanquen els comerços massivament i els treballadors van perdent la feina.

El teixit social dels carrers, creat, en part, pels petits comerciants està canviant. I és que sense comerços al carrer, sense diners per gastar, sense feina... on anar sinó és casa? Aquest no és un mal català, és un mal que pateixen la majoria d’estats europeus.

Però el mal de tots no pot ser consol ni pels tontos. I menys quan el dèficit català és exagerat en comparació a la resta de l’estat. L’espoli fiscal, el deute dels 759 milions d’infraestructures per part de l’Estat i altres deutes pendents, impossibiliten  que cap ciutadà català se senti agust amb Espanya, i més sabent que mentre Catalunya té un dèficit de 3,75% del PIB, a Madrid tan sols tenen l’1,13%.

El ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, ja ha dit que s’hauran de revisar els objectius del dèficit del conjunt de l’estat. Creu Montoro que s’hauran de revisar des del “realisme” , però que de moment la xifra d’avui, 8,51% del PIB al conjunt de l’estat espanyol, serà la dada que el govern de Mariano Rajoy enviarà a la Comissió Europea.

Ser part d’Espanya ens surt massa car. Estem passant de ser un motor a ser un reducte marginal ofegat per l’atur, que a més de no poder aixecar Espanya, contribuïm a ofegar-la, exigim drets nacionals i evidenciem constantment la diferència amb l’Espanya que ens han volgut imposar.

Sense Espanya potser no sortirem de la crisi però si ens enfonsem no serà per ser trepitjats. La vaca ja no té llet i per sort, ara que no poden amamantar-se, cada dia hi ha més espanyols que ens volen fora.

Article publicat a Directe!cat

Catalunya del Nord 1, País Valencià 0

La Televisió de Catalunya és legal a la Catalunya del Nord però segueix sent il·legal al sud dels Països Catalans.  Un acord recent ha oficialitzat la recepció de quatre canals públics de Catalunya al territori francès.

Arrel del canvi de la televisió analògica a la TDT, a la Catalunya del Nord havia estat parcialment suspesa la difusió de TV3, el Canal 33, el 3/24 i el Súper3.  Des d’aquesta mateixa setmana però, un acord entre el govern espanyol i francès permeten, de forma legal, que els veïns del nord puguin gaudir de la televisió catalana.

Era difícil creure que el govern francès volgués posar pals a les rodes a l’emissió de la televisió catalana en territori francès. La informació ens farà lliures i com més oberts al món estiguem millor el sabrem entendre.
Però això que sembla tant normal a Catalunya, a França i fins hi tot a alguna part de l’estat espanyol, no ho és al País Valencià, on el Partit Popular persisteix en el seu intent de divisió lingüística i boicot a tot allò que pugui venir de Catalunya.

El govern del PP ha aconseguit eliminar qualsevol possibilitat de rebre els canals catalans i censura així a tots els seus habitants. En un intent d’espanyolitzar a la societat valenciana sembla ser que l’únic que aconseguirà és encomanar la visió unicolor dels estafadors que no van a la presó i que parlen espanyol pensant que així són senyors.

Article publicat el 16 de febrer a El Punt AVUI
Article publicat a Intocable Digital
Article publicat a Directe!cat

Insubmissió fiscal, i per què no?

Ja fa mesos que Muriel Casals, la presidenta d’Òmnium Cultural, va proposar “no pagar impostos a la hisenda pública espanyola” si fracassava el projecte català del concert econòmic. Les relacions amb Espanya segueixen igual, o pitjor, i l’economia dels catalans es deteriora per moments. La millora fiscal per Catalunya ni tan sols s’ha negociat i el temps passa, i passa.

Doncs bé, quan hi ha crisi, hi ha conflicte i amb ell noves idees i nous projectes. Ja han aparegut els primers brots verds d’aquella iniciativa d’Òmnium, una parella d’empresaris de Siurana, el Priorat, han anunciat que a partir del proper mes d’abril deixaran de pagar l’IVA i l’impost de societats a l’Agència Tributària espanyola. Ho faran per protestar contra la situació de submissió i d’espoli fiscal que pateix Catalunya.

Alguns pensaran que aquests empresaris s’han begut l’enteniment. Altres pensaran que la iniciativa pot ser delictiva però que a Espanya tot hi cap, si el delicte no és demostrable, es clar; i sinó que preguntin a Francisco Camps o a l’Urdangarín i la seva esposa... Sigui com sigui, la insubmissió fiscal contra Espanya no és il·legal perquè seguiran pagant els mateixos impostos, però ara els ingressaran a l’Agència Tributària de Catalunya i serà aquesta qui decidirà el destí dels diners.

Els empresaris insubmisos asseguren que “volem complir com a ciutadans catalans, la Generalitat no recapta ni el 5% de l’IVA i per això som on som. Volem ajudar a fer pujar aquest percentatge perquè els nostres governants puguin ajudar les empreses del país”.

Avui la insubmissió fiscal és un acte valent i depèn dels suports inicials que s’estengui arreu del Principat. L’expresident Pujol ja ha reconegut que veu “positiva” l’actitud dels insubmisos fiscals però veu “difícil que es pugui estendre en termes més generals”.

Tot i ser una proposta valenta i complicada de seguir, val la pena valorar-la i tenir-la en compte. Si una gran majoria de catalans es declaren insubmisos es podrà forçar un tancament de caixes general i Catalunya ja estarà a un pas de demanar el divorci.

Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Directe!cat

L’Espanya que volen

El govern espanyol vol prioritzar la percepció de l’Espanya unicolor i pretén reformular la idea d’Espanya  fent atractiva la seva concepció unitària. Mentre Catalunya reclama minúcies i veu com l’espoli fiscal augmenta, els dirigents del PP es reafirmen en la seva idea de construir una Espanya castellana,  d’un sol color i veu.

Ja ho va intentar l’Aznar quan parlava de “patriotisme constitucional” i s’abrandava, obcecat,  en la visió unitària de la seva Espanya. Zapatero va creure, o va permetre intuir, que una Espanya plurinacional, que reconegués la diferència nacional, era possible. Avui, en la tornada del PP es parla de nació única i es margina la diferència.

Mentre el govern espanyol reformula la seva ideologia totalitària per fer-la atractiva als ciutadans, s’oblida un cop més que el poble català no és espanyol. Que la seva ceguera obra ulls i les seves accions generen reaccions. 

La portaveu del govern espanyol, Sáez de Santamaria, ha tornat a fer-se el murri quan se li ha preguntat pels 759 milions de la Disposició Addicional Tercera que el seu govern ha de pagar a Catalunya. Aquests fets han de generar reaccions i cal fer pressió per a que el govern català es planti amb orgull i abandoni la seva pertinença en aquest mal negoci de viure a Espanya.  

Ni serem espanyols ni serem silenciats. Ara més que mai queda clar que la supervivència de Catalunya només passa per la independència.

Article publicat a Intocable Digital
Article publicat a Directe!cat

Catalunya; el fantasma d’Espanya

Quan el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, diu que Catalunya és responsable del dèficit d’Espanya està insultant la dignitat del poble català. Justificar l’augment de l’IRPF culpant a les autonomies és un fet vergonyós, i més encara quant sabem que una Catalunya independent és econòmicament viable.

Rajoy culpa a les autonomies de ser les responsables de 15 mil milions d’euros de dèficit, dels 20 mil totals en el passat exercici del 2011, i mentre assenyala a Catalunya, diu que no retornarà el fons de competitivitat que per llei ha de pagar.

L’ex president Pujol ja va dir que arribats al punt actual, o ens independitzem o ens desintegrem dins l’Espanya castellana. Altres regions amb identitat pròpia, com Escòcia, viuen situacions semblants però el sentit comú els porta a debatre la seva permanència .

Avui Catalunya encaixa els atacs constants d’una Espanya centralista que no vol diferències identitàries però sí desigualtats econòmiques. El ministre d’Indústria espanyol, José Manuel Soria, ha criticat els esforços de la Generalitat per mantenir les rutes de Ryanair a Catalunya i ha anunciat que unificarà la legislació de les autonomies per afavorir la imatge unitària d’Espanya, a banda d’oposar-sea la taxa del sector turístic que proposava el govern català.

Venen temps difícils. Temps per a la dignitat, l’honradesa i la valentia. Si Catalunya vol prosperar haurà de seguir els passos d’Escòcia; un referèndum sobre la independència serà la millor sortida.

Article publicat a Directe!cat

Article publicat el 12 de gener al diari El Punt AVUI

Unitat transversal per un 2012 de possibilitats

Encetem un any amb milers de noves possibilitats generades per la catastròfica situació global i local. Quan hi ha crisi és moment d’esforçar-se més, emprendre  nous projectes i analitzar quines són les males pràctiques que ens condemnen.

El 2012 no sembla que hagi de ser l’any de la recuperació, de la remuntada, però com sempre sí que serà un any de lluita i perseverança, perquè qui no lluita ja ha perdut i tenim clar que la unitat en els projectes bons ens poden permetre sortir de la crisi, assolir la victòria.

Catalunya viu malalta i gran part de la culpa la té la seva companyia. Formar part d’Espanya acaba sent econòmicament inviable i només la unitat de tots els que estimen el país podrà canviar aquesta situació, exigint el pacte fiscal i la independència.

Des de fa pocs dies Catalunya pot esquivar el permís de l’Estat espanyol per convocar consultes. Els acords entre CiU i ERC han obert la porta a la consulta del pacte fiscal, el primer pas ferm de la transició nacional que impulsa el president Mas, i han deixat palès que la unitat transversal del catalanisme és prioritària si volem aixecar el país.

A ciutats com Sant Cugat ja s’han vertebrat propostes de caràcter nacional amb el treball conjunt de formacions com la CUP o CiU i han esdevingut satisfactòries.  La unitat transversal de tot el catalanisme és necessària si volem que Catalunya  sani i segueixi caminant.

Article publicat el divendres 30 a El PUNT AVUI
Article publicat al TOT Sant Cugat
Article publicat a Intocable Digital
Article publicat a directe!cat